lunes, 17 de septiembre de 2007

La pagesiaficció és un concepte, una manera d'entendre la vida, un gènere d'expressió artística, audiovisual, escrit, oralment transmès, cantat i/o musicat, representat teatral, radiofònicament, "podcastejadament". És l'expressió lúdica, cultural i, en general, de relació entre persones que senten un plaer i comfort especials amb les matèries que neixen i s'inspiren en l'entorn rural, de poble, de pagès, en tots els seus àmbits. La pagesiaficció pretén la recuperació de l'essència, els usos i costums, els referents no urbans del país, de Catalunya. No n'exclou la relació amb nuclis de població més grans, com les viles i ciutats, doncs aquestes també en són protagonistes del ric univers expressiu i cultural.

La pagesiaficció és el vehicle d'expressió original, originari, d'aquesta terra, d'aquest país. Està constituida per elements massa sovint oblidats o menystinguts per la societat benestant, benpensant, postmoderna, culta, refinada i capitalina. És un punt de partida i d'arribada la pagesiaficció. D'on sorgeixen idees, nous conceptes, i formes originals renovades de comunicació, de sentiments i d'innovació. La pagesiaficció és tot un ric món que ens posa a l'abast elements i eines, per a crear històries i aventures diverses i sorprenents, fins ara no imaginades. És un món del que ens n'hem de proveïr per a inventar-ne de nous, per a descobrir-ne d'oblidats. La seva ingent, desconeguda i sorprenent iconografia ens ha de permetre prescindir dels imposats i assimiladíssims valors i cànons estètics, conceptuals i formals, imposats per altres cultures dominants i per altres indústries de la comunicació -especialment les anglosaxones, i de manera més preocupant i predominant la dels Estats Units d'Amèrica.

Tenint la pagesiaficció ben present, no ens caldrà importar necessàriament models i estils propis d'altres terres i cultures -molt valuoses, per descomptat, per els altres - però poc convenients massivament per a nosaltres. Tenim arrels, tenim terra, i tenim pobletans, viletans i ciutadans. Ho tenim doncs tot, diríem, al menys el necessari i el que cal per a poder suggerir tota mena d'històries, narracions, aventures i situacions que ens vingui de gust imaginar i comunicar. Fins ara mateix, la majoria dels gèneres d'expressió cultural, artística i comunicativa que utilitzem, o en els que ens inspirem per a crear, són els importats de cultures molt més grans i exteses arreu del món que no pas la nostra. Els Estats Units d'Amèrica han estat durant molts anys l'immens i desgraciadament únic mirall, lúnic referent conceptual i formal que ens ha guiat, suggerit i convençut a pensar, crear i produir en clau estadunidenca. Això ha fet que els límits hagin estat sobrepassats, i que la sobresaturació d'icones i de referents nordamericans proliferi per les nostres vides, convertint-nos gairebé en genuins i originaris estadunidencs.

Molts dels nostres gustos són ja els mateixos que els de les persones que viuen als Estats Units d'Amèrica. Ens hem acostumat a les espectaculars persecucions de cotxes i a les explosions de camions de dimensions nordamericanes, com si fossin les nostres escenes habituals i conegudes. I és cert que les grans ciutats cada cop s'assemblen més, i que els nostres governants semblen capficats en aconseguir fer crèixer les ciutats en quantitat, abans que en qualitat. Però al menys nosaltres, els que no som governants, hem de fer l'esforç i intentar ser una mica més imaginatius a les nostres històries no fent volar camions de dotze eixos pels aires envoltats de flames hiperrealistes, sinó aprofitar les curses i persecucions de tractors Ebro pel bell mig dels camps de blat o de cibada. I hem de donar protagonisme als porrons que enverinen amb barreges d'àcid sulfúric, lleixiu o matarrates, amb saboroses ratafies i garnatxes del país.
I no cal que recuperem i plagiem els "Jockers" "burtonians" -hi ha mestres que deixen el llistó molt alt, difícils de superar-, sinó que hem d'inventar els nostres pitjors i més brillants malvats de ficció. I hem d'incorporar a les nostres històries tots els elements possibles d'una de les més riques i diverses iconografies que trepitgen terra europea: la de la Catalunya pagesa.

Per això neix la pagesiaficció, per a dignificar i reivindicar d'una vegada l'ús dels elements, de les eines, dels recursos d'expressió que ens ofereix la nostra terra. Si pensem en clau de pagesiaficció, edificarem una cultura renovada, recuperarem el que sempre ha estat nostre, i que ara tenim l'ocasió de fer universal. Compartim el que tenim de ric, de divers, de sorprenent i d'especatcular amb la resta del món, i fem ,des d'ara mateix , de la pagesiaficció la nova eina positiva de reivindicació, de modernitat i d'innovació que ens ha de portar a l'exel·lència cultural i artística, i d'una vegada per totes a la primera divisió de la creativitat a nivell planetari.

5 comentarios:

SuperSkrull dijo...

Estic molt d'acord.
Primer hem de crear un fusell automàtic Metrallador fet a casa nostre.
Propósso el TIMC-01
Timbaler Incansable Metrallador Català.versió 01.
ni M-16
ni Kalashnicovs.
A partir d'aquesta fita encarem el futur amb grans produccions.
Urbànes o no, pèro sempre amb el nostre creatiu armament, senyal de distinció del nostre adormit poble.

Periquín dijo...

Efectivamente, menos "yankeelandia" y más personalidad propia. Potenciemos lo nuestro, como ya haría el gran Berlanga en "Bienvenido Mr. Marshall".

Las ciudades del mundo desarrollado, capitalista, desgraciadamente se parecen mucho unas a otras. Hay que buscar la esencia en los pueblos, en su entorno natural. ¡Sí señor!

Rocio

PD: Espero haberlo entendido todo...

Toni Marin Vila dijo...

Rocío, he tenido el honor de que seas la primera persona sin relación de parentesco con el que esto suscribe en visitar y en vindicar la Pagesiaficció! Me alegra saber que no soy el único en la exaltación no sólo de la naturaleza y del entorno rural, sinó de la esencia de aquello que significa origen, territorio, paisaje, costumbre, sencillez, rudeza y también crudeza, a menudo crueldad, pero también belleza, verdad, encanto y gozo. Benvinguda a la Pagesiaficció!

Oscar David Díaz Zuleta dijo...

Oscar David Díaz participante de el Workshop de Producción Audiovisual.

Este email es para reiterar mi agradecimiento por el pitching de hoy. Me sirvió mucha la experiencia a nivel profesional para centrar mi proyecto de "LOS PROTECTORES DE LA NATURALEZA". Ahora tengo claro que tengo que dirigirlo a un publico infantil, y justificar la elección de internet como medio de comunicación para difundir el proyecto en el hecho de que a partir del seriado se puede generar una pagina o plataforma educativa, que contenga ademas del seriado, otros producto interactivos como juegos, una wiki del medio ambiente, y canciones.

De nuevo muchas gracias.

Toni Marin Vila dijo...

No puedo pasarlo por alto, ahora que empieza 2012. Y se me hace difícil desear felicidad a quienes quiero sin desterrar de mi mente las tropelías que miserables sin piedad han llevado a cabo en este agotado ya 2011. Qué paradoja demandar con justicia transparencia, y cuando nos dan las cifras, los datos, los detalles, casi desear no haberlos conocido nunca. 5,3M€, 4,9M€, 2,6M€..., anuales, brutos, más bien sucios se me ocurre. Personajes siniestros, maquiavélicos, que llegan a cobrar cien veces más que quizás el sueldo más bajo de un trabajador de su misma entidad. Cien veces más.Qué rabia, qué tristeza, qué vergüenza, qué mala leche, joder! Hoy, ayer, fue noticia. Mañana, pasado, ya no lo será. Algún descerebrado habrá puesto un coche bomba en Pakistan, en Irak...Algún blindado habrá abierto fuego en Homs contra una multitud cabreada...Algún oficial del D.F. habrá descubierto 40 cadáveres decapitados en el interior de una "van"...Y ya está. Aquellos, los Pagès, las Amorós, los Rato, los Urdangarines, los Todó, y un largo etcétera ya no seran titular de ninguna cabecera nacional ni comarcal que se precie. Hará falta una exhaustiva investigación, un denodado seguimiento judicial y mediático para que la transparente informción con que nos obsequiaran hace apenas unas horas, unos días no caiga en saco roto, para que no quede en nada. Esto también es memoria histórica, pero reciente. Contemporánea, no por ello de menor calado. Igualmente vergonzante, humillante, cabreante también. Pero mi gran, eterno temor es que tal vez la desigualdad, la inequidad és inherente a la condición humana, y no a los cambiantes años, a los lustros, a las décadas. Lo llevamos a cuestas allá donde vayamos, allá dónde brindemos, allá donde pisemos. Por ello, pienso que el 2012 no nos librará de nuestra condición, y por tanto de nuestra autoprovocada indignación y humillación. Seguiremos creyendo que es el mercado el que permite inexorablemente estas distancias, estos desmanes, estas atrocidades salariales. Y que es el Mercado el que se regula, el que nos regula y acondiciona, y el que muta en beneficio siempre propio (del Mercado? Estamos locos? De quien?). De modo que tenemos inequidad para Rato, lapsus, para rato...Y por tanto, lo único que cabe esperar y desear para este 2012 es que no perdamos la capacidad ya no tan sólo de cabrearnos y gritar, sinó de identificar, delatar, denunciar, proclamar y presionar. Para evidenciar la falsedad, para señalar la ignominia, la vergüenza y la maldad allá donde la reconozcamos. Sólo así, algún día, espero (oh, no, lo hice! albergar la esperanza...) podremos alzar las copas, unas cañas, da igual, y sonreír, alborotar un café, una terraza en primavera, pregonando que algún pájaro duerme por fin en jaula, aunque sólo sea por un tiempo, unos lustros (si no hay delito de sangre de por medio...), y apaludir con mayúsculas a la Justicia, a quien necesito cada día más tener de amiga, de compañera de este, de momento, inhóspito vagón de cola.